El camí de la pesta

La pesta, segons l’autor àrab Ibn-al-Wardi, va poder tindre origen en el “País de la Oscuridad” en l’actual Uzbekistán (Àsia central). Des dels ports a les zones interiors, la terrible plaga procedent d’Àsia es va estendre per tot Europa en poc temps, gràcies a les pèssimes condicions higièniques, la mala alimentació i els elementals coneixements mèdics de mitjans del segle XIV (de 1346 fins a 1353). Des d'aleshores va ser una inseparable companya de viatge de la població europea, fins a l'últim brot a principis del segle XVIII. El pitjor va ser quan va impregnar la consciència i la conducta de la gent. Però també hi havia altres malalties endèmiques que colpejaven constantment la població, com la disenteria, la grip, el xarampió i la lepra, la més temible. Però la pesta va tenir un gran impacte: per una banda, va ser inesperada, desconeguda i fatal, que s'ignorava tant el seu origen com el seu tractament, per una altra banda, afectava a tots, sense distingir entre pobres i rics. Sobre l'origen, a l'Edat Mitjana circulaven explicacions diverses. Algunes deien que s'heretava de la medicina clàssica grega, concedien el mal als "miasmes", és a dir, a la corrupció de l'aire provocada per matèria orgànica en descomposició i que es transmetia al cos humà a través de la respiració o per contacte amb la pell. Hi va haver qui imaginava que la pesta podia tenir un origen astrològic, ja fos per la conjunció de determinats planetes, eclipses o pel pas de cometes, o bé un origen geològic, com a producte d'erupcions volcàniques i moviments sísmics.

 

El punt de partida es va situar en la ciutat comercial de Caffa (actual Feodosia, Ucraïna), a la península de Crimea, a la riba del Mar Negre. Es va dir que van ser els mongols qui van expandir el contagi. En tot cas, quan van tenir coneixement de l'epidèmia, els mercaders on tenien allà colònies comercials va fugir cap a Itàlia, emportant-se amb ells el bacteri i difonent-lo per tot el continent.

 

Una de les grans qüestions és la velocitat de propagació. Alguns historiadors proposen que la modalitat majoritària va ser la forma pneumònica o pulmonar, i que la seva transmissió a través de l'aire va fer que el contagi fos més ràpid. Quan afectava els pulmons i la sang, la mort es produïa de forma segura i en hores, un dia com a màxim. Per tant, donada la ràpida mort dels portadors de la malaltia, el contagi per aquesta via podia produir-se en un temps molt breu i l'expansió seria més lenta. La transmissió es va produir per vaixells i persones que transportaven rates i puces infectades. Els indicis diuen que la plaga va ser de pesta bubònica primària. Les grans ciutats eren els principals focus de recepció, la pesta es propagava a través de rutes marítimes, fluvials i terrestres del comerç internacional, així com pels camins de pelegrinatge. La propagació per via marítima podia fer-se en 40 kilòmetres diaris, mentre que per via terrestres, en 0,5 i 2 kilòmetres amb tendència a reduir la marxa en zones o temporades més fredes. Poques regions es va salvar de la plaga, només Islàndia i Finlàndia.

En certa manera, les ciutats eren més segures que els camps, perquè el contagi és més lent, ja que les puces tenen més víctimes que atacar. S'ha demostrat que les malalties infeccioses són més lentes amb major densitat de població. El nombre de morts aproximadament va ser del 60% d'Europa, per la infecció, pels efectes indirectes de la desorganització social provocada per la malaltia, o per la fam i l'abandó dels habitatges.