Les conseqüències de la pesta a Europa
La procedència de l'epidèmia
La pesta segons l’autor àrab Ibn al-Wardi, prove d’Àsia, concretament del país de la foscor, el Khanat de la Horda d’Or al territori d’Uzbekistán. A mitjans del segle XIV, entre 1346 i 1347, la pesta esclata. En el moment en el que es té coneixement de la gravetat d’aquesta malaltia, mercaders que tenien instal·lades colònies comercials, fugen horroritzats emportant-se amb ells els bacils de la pesta. I així, mitjançant vaixells i persones, va ser com aquesta plaga va anar expandint-se, ajudada, entre altres, de les pèssimes condicions d’higiene, la mala alimentació i els pocs coneixements mèdics que hi havien, els quals van afavorir la seva extensió per Europa provocant greus conseqüències.
POLÍTIQUES
Les conseqüències polítiques que va portar la pesta de 1347 van ser producte de les consequències econòmiques, sobretot. Els supervivents van acumular inesperadament molt patrimoni en forma d’herència, i, en molts casos, patrimoni inmobiliari.
Van començar a produir-se revoltes pageses, exigint millors salaris, malgrat que moltes vegades van ser durament reprimides. Cosa que va tenir com a conseqüència, en alguns casos, una nova refeudalització.
L’abandonament de terres de cultiu va propiciar el desenvolupament de la ramaderia ovina, que necessitava menys mà d'obra. A països com a Espanya i Portugal, això va canviar el panorama polític: l'augment de la riquesa en aquests països va fer girar l'eix de forces que s'havia mantingut a Europa al llarg de la Alta Edat Mitjana. La venta de la llana va crear nous camins comercials : les rutes entre la Península Ibèrica i els Països Baixos van esdevenir vincles tan poderosos que van fer que aquests regnes fossin el poder decisiu al continent europeu durant més de tres segles.
Eduard III, rei d’Anglaterra i senyor d’Irlanda, sobreviu, com una gran part de la noblesa ja que podien fugir de les ciutats. Els rics no van tenir la mateixa sort ja que van perdre a tots els seus treballadors, el poder i la influència. En mes d’un cas van haver de treballar ells mateixos a la terra per a poder sobreviure. Al 1350 la Pesta comença a disminuir després de molts anys de morts i caos a la població. Comença a florir la vida urbana amb un procés d’industrialització que comença en aquesta època. La gent arriba amb ganes de millorar les condicions de vida. És cassaven i tenien fills més ràpid amb l’esperança de que la família augmentés i així els cognoms no desapareixessin.
ECONÒMIQUES
La gran mortalitat i el procés de despoblament rural que va suposar la Pesta Negra, van repercutir, sens dubte, en la producció agrària, que va experimentar un retrocés impossible de quantificar. L’historiador Oliveira Ramos afirma que “en llocs com Portugal, la Pesta marca el final d’una època agrària i el principi i el principi del predomini de la ciutat”. La caiguda de les rendes senyorials està relacionada també amb l’epidèmia. La mortalitat va suposar pels senyors feudals una disminució del nombre de depenents i, per tant, una minva de les rendes.
La gran pèrdua de la població va portar canvis econòmics basats en l’increment de la mobilitat social degut a la despoblació. Aquest increment erosionava les obligacions dels pagesos a seguir estables en les seves terres tradicionals. La falta de ma d’obra barata va proporcionar una innovació que va trencar la igualtat de les èpoques fosques.
Si parlem del cap i dels aliments, per primera vegada en molt de temps hi havien terres de sobres, no només de grà sinó que també productes de luxe com l’oli. La despoblació va tenir les seves avantatges. Els salaris van créixer, la gent va adquirir les terres de la gent que van morir, convertint-se en rics molts que abans eren pobres.
DEMOGRÀFIQUES
Durant la gran epidèmia de la Pesta Negra, va haver un gran increment de la mortalitat.”No s’havia conegut res igual. Els vius no eren suficients com per enterrar als morts”. Llegim a la biografia dels “Papes d’Avinyó”.
Un clar exemple d’això és la gran catàstrofe que la pesta va provocar a Anglaterra.
Allà, de mitjana, entre un 30-45% de la població va acabar morint durant la Pesta Negra, és a dir, entre els anys 1348-50. En alguns pobles van arribar a morir fins al 80 o el 90 % de la població. De fet, Kilkenny sembla que fins i tot va acabar desapareixent. Per a fer-nos una idea, un 30% de la població és molt més que les víctimes que hi va haver durant la Primera Guerra Mundial.
Segons les fonts es parla d’una mortalitat de 75% de la població a conseqüència de la pesta i s’estima que van morir més de 25 milions de persones només a Europa. Algunes localitats van desaparèixer per complet. Els poc supervivents van fugir i van expandir la malaltia encara més lluny. A China i a l’Índia, va provocar una mortalitat del 60 al 90%. Els cronistes de la època ens parlen de que va desaparèixer una quarta part de la població o inclús 90% de la població.
Els cementiris van quedar atapeïts i van haver de fer foses comunes als exteriors de les ciutats.
La Península Ibèrica no es va lliurar de l’impacte epidèmic i en algunes ciutats va desaparèixer més de la meitat de la població. A Barcelona van morir 38.000 dels 50.000 ciutadans, el 70% de la població. A Mallorca, van morir unes 9.000 persones.
Res al llarg de la història, ni guerres, ni catàstrofes naturals, ni armes de destrucció massiva han provocat tantes morts com la pesta.
La tassa de mortalitat a les ciutats italianes va ser molt elevada, Florència arriba a perdre la meitat de la seva població. A Milà es va ordenar que es tanquessin les cases dels malalts per a que ningú pogués ni entrar ni sortir.
SOCIALS
L’epidèmia de la pesta sorgeix en el segle XIV, durant una època en la que l’església catòlica exercia una gran influència en gairebé tots els aspectes de la vida social. Era capaç de donar respostes a totes aquelles incògnites, però en el moment en el que apareix la pesta no és capaç de fer-ho. Això va acabar posant a molts fidels insatisfets en contra de la seva autoritat. L’església es va veure obligada a culpar a algú per tot allò que estava succeint. I així és com els jueus van començar a ser acusats d’enverinar els pous d’aigua per acabar amb els cristians. La Pesta Negra va revifar l’antijudaisme, que semblava haver desaparegut durant un temps, a tot el continent europeu. Aquestes acusacions van provocar grans persecucions. Per a que Déu perdonés a l’home es van expulsar de les ciutats a les prostitutes i als jueus, un dels col·lectius més perseguits que era castigat, amb la torturació i finalment amb la crema d’ells vius, creient que d’aquesta manera l’horror desapareixeria. Aquells que no havien mort per la malaltia o assassinats van haver de deixar enrere les seves vides i exiliar-se, de fet, a finals del segle XIV a països com França, Anglaterra i Alemanya ja no hi va quedar cap. Tot i així, el Papa donava suport a resar diàriament, però estava totalment en contra de les processons flagel·lants que eren considerades moviments que estaven fora de l’església. No només eren els jueus, també es van prohibir jocs i blasfèmies, amb la esperança de que d’aquesta manera l’horror de la pesta desapareixes.