El camí de la pesta

Manuscrit d'Artal

​

Em dic Artal d’Eine. La meva infantesa transcorre en un llogaret d’una preciosa vall. En aquesta preciosa vall, hi vivia Almodis, la meva estimada. Els desitjos de l’home tenen molt poca importància i Almodis va acabar al costat del meu germà. No volia viure sota el mateix sostre que Almodis, a casa. Vaig marxar, decidit a no tornar mai més. El pare era ferrer, cosa que va fer que adquirís unes certes habilitats que em van servir en un futur. Un dels meus somnis era veure el mar. Aviat ho vaig aconseguir. Vaig arribar a Marsella quan va passar més d’un any. En poques setmanes m’hi vaig establir als molls.

 

Gràcies a la meva habilitat per aprendre llengües, vaig conèixer a l’home que em va canviar la vida. Aquest home estava sent agredit per dos enemics i, sense pensar-m’ho molt, el vaig anar a ajudar. L’home estranger, entenent la situació, em va donar les gràcies i em va convidar a seguir-lo. Després de fer-me un fart de menjar, em va donar un sac de cuir ple d’unes llavors miraculoses. Em va dir que si em menjava una cada dia, em salvaria d’una terrible catàstrofe que estava a punt d’arribar.

 

La pesta havia arribat a Marsella. Els morts s’amuntegaven. Tots els meus companys queien sense poder fer-hi res.  Jo seguia viu. Cada matí, em prenia una d’aquelles llavors. Va arribar el dia que vaig haver de marxar, per manca de feina i per que va arribar l’hivern. Vaig anar cap a llevant, cap a una comunitat de cartoixants, on em van acollir, més per necessitat que per caritat. Necessitaven algú per enterrar els morts. Cada cop n’hi havien més. Finalment, vam acabar sols un cartoixà i jo. Veient que li quedaven dos dies de vida, vaig decidir donar-li a provar dues llavors. Nigú sabia que tenia aquelles llavors. Era la meva garantia de vida. Es va recuperar i, gràcies a les seves paraules i a la seva actitud, vaig accedir a concedir-li un favor: anar a informar al seu germà, poeta.

 

El poeta em va acollir, després de confirmar la informació que li portava. Malgrat els meus esforços, no em vaig poder oblidar dels pares i d’Almodis, així que vaig decidir tornar a casa. Pel camí, em vaig amagar en unes coves fetes per la mà de l’home, ja que amenaçava tempesta. L’endemà, vaig continuar per un riu. fins que vaig trobar de nou el camí ral. Ja es podien veure els cims que senyalaven el camí a casa. Les meves pors es van confirmar: els meus pares no eren a casa. El forner, després de trigar una estona a reconèixer-me, em va explicar que els pares van ser les primeres víctimes de la pesta i que el meu germà va desparèixer. Almodis va morir en el part del seu primer fill. Vaig anar a la tomba dels pares. Vaig demanar-lis perdó. No vaig parar de plorar.

 

Em vaig instal·lar a casa dels pares, però vaig estar-hi poc. Em sentia incòmode amb els veïns i la resta del poble. Vaig agafar un altre camí. Em vaig trobar amb en Marcel, amb qui vaig compartir bons moments. De cop, ens van venir sis homes que ens volien robar.  No eren experts. Ens en vam sortir amb certa facilitat. Vaig quedar ferit inecessitava tractament.  Vaig decidir acompanyar al Marcel a la comunitat de monjos a la que es dirigia quan ens vam trobar. Al principi, no vaig ser ben rebut. Necessitaven braços forts per treballar i no pas un ferit per atendre i una boca més per alimentar. Però, amb el pas del temps, vaig començar a col·laborar en les feines comunitàries. Amb en Marcel vam crear un ambient positiu i, per tant, m’hi sentia a gust amb ell. Les setmanes es van convertir en mesos. En Marcel sempre tenia un argument per convidar-me a posposar la marxa, fins arribar al punt de no voler marxar.

 

Un bon dia, em vaig adonar que feia més de cinc anys que m’hi estava i que ja no tenia cap intenció d’abandonar aquell lloc. L’ordre necessitava nous membres per suplir els qui la pesta s’havia endut, de manera que, vuit anys després d’arribar, vaig fer els meus vots i vaig ingressar a la comunitat. La pesta encara va tornar unes quantes vegades. El primer any, va colpejar fortament, però, després, no va matar cap germà més. Va ser quan no vaig veure la necessitat de menjar més llavors. Sort, perquè ja en quedaven poques.

 

La pesta va acabar amb la vida de cardenals, notaris, metges, clergues, mercaders i reis, etc. Ningú tenia dret a pensar que estava lliure de la plaga. Quant a mi, m’he fet una capseta per guardar-hi dins les llavors, que serà l’únic que m’emportaré quan aquest vell cos trobi finalment el descans etern. Un últim treball on posar en pràctica les lliçons del meu pobre pare. He demanat que m’enterrin en un indret, no gaire lluny d’aquí. D’aquesta manera, la meva vida haurà oscil·lat entre el principi del mal i la fi que en molts casos va representar.

 

Deixo aquí el relat. El meu cos, que m’ha acompanyat durant tants anys, ja no dóna més de sí. Noto com el Senyor em reclama. Estic cansat i haver de reviure el passat m’entristeix, però, alhora, em proporciona una certa serenitat. Passaré les darreres hores que em queden pregant i reflexionant sobre el que he viscut, recordant les persones que m’han envoltat i revivint els indrets que he recorregut.