La medicina àrab

L’epidèmia de la pesta sorgeix en el segle XIV, durant una època en la que l’església catòlica exercia una gran influència en gairebé tots els aspectes de la vida social. Era capaç de donar respostes a totes aquelles incògnites, però en el moment en el que apareix la pesta no és capaç de fer-ho. Això va acabar posant a molts fidels insatisfets en contra de la seva autoritat. L’església es va veure obligada a culpar a algú per tot allò que estava succeint. I així és com els jueus van començar a ser acusats d’enverinar els pous d’aigua per acabar amb els cristians. La Pesta Negra va revifar l’antijudaisme, que semblava haver desaparegut durant un temps, a tot el continent europeu. Aquestes acusacions van provocar grans persecucions. Per a que Déu perdonés a l’home es van expulsar de les ciutats a les prostitutes i als jueus, un dels col·lectius més perseguits que era castigat, amb la torturació i finalment amb la crema d’ells vius, creient que d’aquesta manera l’horror desapareixeria. Aquells que no havien mort per la malaltia o assassinats van haver de deixar enrere les seves vides i exiliar-se, de fet, a finals del segle XIV a països com França, Anglaterra i Alemanya ja no hi va quedar cap. Tot i així, el Papa donava suport a resar diàriament, però estava totalment en contra de les processons flagel·lants que eren considerades moviments que estaven fora de l’església. No només eren els jueus, també es van prohibir jocs i blasfèmies, amb la esperança de que d’aquesta manera l’horror de la pesta desapareixes.

Les escoles de medicina àrabs

Els àrabs impulsats per un dels preceptes de l’Alcorà “Qui deixa la seva casa per dedicar-se a la ciència, segueix els camins d’ Alà”, decideixen fundar les escoles on impartiran els seus coneixements extrets dels antics textos grecs i romans.

Les escoles de medicina àrabs eren centres on s’impartien classes sobre la cura i prevenció de malalties. Es trobaven per l’oest d’Àsia, per tot el territori que ocupaven els musulmans durant l’edat mitjana. En elles es van traduir centenars de textos del llatí i van adquirir molts dels coneixements que aquests tenien en medicina.

L'ESCOLA DE DAMASC

Damasc era una de les grans ciutats al Califat, actualment és la capital de Síria. Els musulmans la van conquerir l’any 635 aC. L’escola de medicina de Damasc va ser fundada l’any 706 aC gràcies a la iniciativa del califa omeia El-Welid que, a part de fundar l’escola on ell va donar classes, va construir diversos hospitals. Quan es va inaugurar, va destacar per la seva perspectiva dels tractats d’Aristòtil i Hipòcrates i els d’altres coneguts metges de les antigues Grècia i Roma. L’any 931 es va implantar la norma que deia que tots aquells que volguessin exercir la professió havien de superar un examen anomenat “Icaza”. Els estudis estaven distribuïts de la següent manera( era molt similar en totes les escoles de l’època):

Primer any: Estudiaven els textos sobre de medicina del metge grec del periode romà Galè alguns dels fragments dels tractats d’Ibcena (Avicena) sobre la febre.
Segon any: Durant el segon any els estudiants treballaven el primer llibre de El Canon d’Abicena y el novè llibre de Rahamzés.
Tercer any: El tercer any els alumnes llegien els Aforismes d’Hipòcrates i alguns fragments seleccionats de l’obra de Galeno.

Actualment l’escola de medicina que hi havia a Damasc encara es conserva. És el següent:

L'hospital de Nuri

Nur al-Din Zangi, després de convertir-se en mestre de tot Damasc, va fer un centre de comerç i de indústria. Aquest home amb gran poder adquisitiu va donar la seva enorme biblioteca personal a aquest hospital. Aquest va deixar de funcionar com tal l’any 1899, quan un nou hospital es va construir i es van traslladar tots els serveis.

L’edifici doncs es va començar a utilitzar com una escola. L'edifici era més estès i ampliat al 1242 que amb el seu aspecte actual. Avui aquest hospital és el museu de Tecnologia i Medicina Àrab. Al seu interior trobem una gran exposició relacionada amb la medicina i tecnologia que van utilitzar els musulmans durant els múltiples segles que va durar la seva esplendor.

Metges i tractats

Durant els anys d’esplendor de la medicina àrab, va haver-hi un gran nombre de metges que van fer sàvies aportacions a la medicina. Molts d’ells van escriure tractats que van durar segles. Aquests homes van contribuir molt a la medicina de l’ època i d’èpoques posteriors.Durant els anys d’esplendor de la medicina àrab, va haver-hi un gran nombre de metges que van fer sàvies aportacions a la medicina. Molts d’ells van escriure tractats que van durar segles. Aquests homes van contribuir molt a la medicina de l’ època i d’èpoques posteriors.

Rhazés

Rhazés va ser un savi persa, metge, filòsof i, acadèmic que va realitzar aportacions fonamentals i durables a la medicina, la química i la física, escrivint més de 184 llibres i articles científics. Aquest era un gran coneixedor de la medicina grega a la qual va realitzar aportacions substancials a partir dels les seves pròpies observacions.

És reconegut per haver descobert l’àcid sulfúric de la mateixa manera que va descobrir l’etanol així com el seu refinament i l’ús en medicina. Ha sigut indiscutiblement un dels grans seguidors de l’Islam, i els seus coneixements van influir en la medicina i la ciència europea.

Rhazés, va ser un home summament pràctic, quan es va mudar a Bagdad. El seu primer treball va ser escollir el lloc més apropiat per un nou hospital; va realitzar això penjant trossos de carn en diversos punts de la ciutat i escollint després el lloc on el tros de carn va ser l’últim en podrir-se, doncs aquest indret era el més sa, amb menys bacteris en l’ambient.

Abulcasis

Abulcasis perrtanyia a la tribu àrab dels Ansar. Al-Zahra, considerada per alguns com la Versalles perduda de l'Edat Mitjana, va ser una rica ciutat creada del no-res pel califat de Còrdova. Allí va viure Abulcasis la major part de la seva vida, allí va estudiar, va fer classes i va practicar la medicina fins poc abans de la seva mort, que va ser el 1013, dos anys després del saqueig i destrucció total de la seva ciutat natal per part de tropes cristianes.

Considerat com un dels pares de la cirurgia moderna, els seus textos, on combinava els ensenyaments clàssics grecollatines, amb els coneixements de la ciència del proper orient, van ser la base dels procediments quirúrgics europeus fins al renaixement. Ell va ser un dels més renovadors mèdics de l'era musulmana a Espanya, arribant inclús a ser mèdic del Rei Al-Hakan II d'Espanya.

Enciclopedia Al-Tasrif

Abulcasis és conegut per les seves idees originals en la cirurgia, així com per la seva famosa Enciclopèdia Mèdica, que es diu Al-Tsarif i que consta de trenta volums que cobreixen temes variats de la ciència mèdica. La part més important d'aquesta obra són els tres llibres sobre cirurgia, que descriuen en detalls diferents aspectes dels tractaments quirúrgics, basats en les operacions que va realitzar. Allà inclou temes com la cauterització, l'extracció de càlculs de la bufeta, parts, cirurgia ocular, de l'oïda i la gola.

Procediments dentals

També va ser un dentista expert i descriu en el seu llibre diversos procediments dentals, la forma d'alinear dents, i una tècnica per preparar peces de reemplaçament i per inserir-les, que ell mateix va desenvolupar.

Vigència de la seva obra

La seva obra va influenciar al món mèdic per més de cinc segles. Els estudiants i pacients arribaven a Al-Zahra a buscar el coneixement al seu costat. En aquesta època, Còrdova es va convertir en el lloc preferit de les persones d'Europa que necessitaven alguna cirurgia.

Mestre i promotor de l'ètica

Avicena

Quan el seu pare va ser nombre funcionari de la capital, el va acompanyar estudiant allà durant la seva infància. El jove aviat va demostrar les seves extraordinàries dots com a estudiant, sabent l'Alcorà de memòria i estudiant jurisprudència, física, matemàtiques i filosofia a les nits.

Als 17 anys, la seva fama com a metge ja era coneguda sent anomenat per l'emir de Bujara, Nun inb Mansur que patia una greu intoxicació per plom produïda pel seu hàbit de beure en una copa de terracota pintada amb pigments minerals. Ibn Sina va aconseguir salvar-li la vida, demanant com recompensa autorització per entrar a la biblioteca real dels samanídes famosa pel gran nombre de llibres que contenia. Durant els dos anys següents, ibn Sina va aprofundir els seus coneixements de jurisprudència, matemàtiques, astronomia, filosofia i música.

Als 20 anys, a petició del jurisconsulto Abú Bakr el-Barjuy va redactar un conjunt de 10 volums "El tractat del resultant i del resultat", així com un estudi sobre els costums de l'època "la innocència i el pecat".

A partir de llavors, la seva fama es va estendre per tota Pèrsia i els anys següents, ibn Sina va viatjar com a escriptor, metge, astrònom i filòsof per totes les corts de Pèrsia. Ens explica un dels seus discipulos, Abú Obeid el Jozjani (al que li va salvar la vida practicant-li una traqueotomia quan el noi patia d'una angina diftèrica) com en tres dies li va dictar de memòria un comentari a la Metafísica d'Aristòtil. Treballava fins molt tard, divertint-se després amb dones i vi fins a ben entrada la nit. En el 1012, és a dir quan Ibn Sina explicava 32 anys va emprendre l'obra de la seva vida, redactant el famós Cànon de Avicena, un compendio estructurat de tots els coneixements mèdics existents en l'època. El Cànon constava de 5 llibres específics: el primer consagrat a les generalitats sobre el cos humà, la salut, el tractament i la terapèutica general. El segon comprenia la matèria mèdica i la farmacologia simple. El tercer exposava la patologia exposada per òrgans i per sistemes; la cambra s'iniciava amb un tractat de les febres, els signes, símptomes, diagnòstics i pronòstics, cirurgia menor, tumors, ferides, fractures i verins. Per acabar, el cinquè contenia una farmacopea.

En conjunt, l'obra de Avicena va ser monumental. A més dels llibres del Cànon, ens han arribat 105 obres, algunes de les quals de caràcter enciclopèdic, com el "Llibre de la Salvació" conjunt de 18 llibres que tracten de les ciències fonamentals, de la lògica, matemàtica, física i astronomia.

Arruïnat aviat, en part per la vida dissipada que portava, va morir en 1037 d'un còlic. Aquesta enterrat en Hamadán on encara avui dia se’l venera.

Averroes

Filòsof, metge i jurista hispà-àrab (Al-Andalús) , representa la culminació del pensament àrab medieval. Amb ell arrenca un coneixement més precís d'Aristòtil, que exercirà la seva influència més intensa en la filosofia europea durant els segles XIII-XV. Existeix una concordança molt clara amb Sant Tomás pel que fa la comuna admiració pel Estagirita, encara que, naturalment, mitjana entre tots dos el credo islàmic i el credo cristià.

Vida i obres

Va ser el més il·lustre filòsof, metge i jurista de l'Espanya musulmana. Nascut a Còrdova i mort a Marrakesh (el Marroc), va estudiar medicina, dret, filosofia i astronomia. Descendent d'una família de juristes, també ell va exercir com a jutge a Sevilla i Còrdova. En aquesta ciutat es va exercir, a més, com a mèdic. Recomanant pel seu paisà Ibn Tufail, va entrar al servei de la cort sota els reis almohades Yusuf i Ja-'qub al-Mansur, els qui li van prestar ajuda i protecció, de tal manera que quan al 1195 va ser acusat d'heretge, no va ser condemnat a mort sinó a l'exili. En 1198 va ser reclamat per la cort de Marrakesch, on va morir pocs mesos després de la seva arribada. Les seves restes van ser traslladades a Còrdova. Es va fer tan cèlebre pels seus comentaris sobre Aristòtil, que a Occident es va guanyar l'apel·latiu del Comentador.

Mamònides

Moisès Maimònides (1135-1204) va ser un dels científics més rellevants de l’Edat Mitjana. Va néixer a Còrdova, la capital de l’Espanya musulmana, però va haver de deixar la seva terra natal empentat, com tant altres a la història, per la intransigència religiosa. Va ser metge i filòsof de rics i pobres.

Si s'ha de jutjar pels continus esments que fa d'ells en els seus escrits, va trobar inspiració en la lectura dels savis grecs de Hipòcrates, Galè i Aristòtil, i va beure de les fonts del saber dels grans savis àrabs, Rhazes de Pèrsia, al-Farabi i el metge hispà-àrab Ibn Zhur .

Aquella forma d'atendre als malalts era molt comentada perquè moltes vegades Maimònides diagnosticava i escrivia la recepta sense necessitat d’ intercanviar ni una paraula amb el seu pacient. .

Entre les grans obres mèdiques de Maimònides destaca un grup de llibres destinats a comentar, divulgar, i polemitzar de vegades, les obres dels seus antecessors, entre ells estan els extractes de l’obra Galè i comentaris sobre els aforismes de Hipòcrates

Va escriure tractats sobre les hemorroides i l'asma. En aquest últim recomana als asmàtics fugir de l'aire contaminat de la ciutat, viure en pisos alts i ventilats, amb les habitacions allunyades de les latrines. “L'aire pur – diu Maimònides- és la regla més important per a la preservació de la salut del cos i de l'esperit“.

Convençut que la millor forma de prevenir les malalties consisteix a portar una vida sana, tenir costums saludables i evitar els excessos, va escriure una sèrie de recomanacions higièniques i dietètiques en la seva obra El règim de la salut.